Se
li va fer fosc. Amb la mica de llum de la posta encara llegia.
-Aseret,
on ets?.- l’Onairam ,el seu home , la cridava.
Com
tantes vegades, no va respondre. No el va sentir. Estava “empanada”, com deia
la seva filla. L’Aseret li responia que de cap manera, que res d’ encantada,
que era capacitat de concentració.
L’Onairam
la va trobar al·lucinant per la troballa màgica, i mai tan ben dit.
La
va haver de sacsejar per fer-la tornar a la realitat. I fou, aleshores, quan se
li va engegar la xerrameca amb una eufòria desbordada que no va parar en tot en
viatge de tornada. Tot va ser voler-li explicar amb pèls i senyals, des de la
troballa a les sensacions viscudes mentre passava els fulls.
Aquella nit, com tantes d’altres, no hi va
haver sopar. Incapaç de cuinar, cadascú es va espavilar com va poder . Sopes de
llet la canalla i ella i el seu home, llet amb galetes.
Aquella
nit fou farcida de somnis inquiets. Barrija barreja de realitats del seu record
i de la memòria ancestral del llibre. Fins a la matinada no va agafar el son
plàcid.
L’endemà
al matí semblava una altra dona. Es va despertar més contenta que unes pasqües
i com si res no hagués passat.
Quina
dona tan llunàtica!
Però, des d'aleshores que és bruixa.
Però, des d'aleshores que és bruixa.
Fi d’aquesta història, però continuarà la
bruixa?
Atenció al
bloc.
